Per la independència i la república

Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort...

Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Jaume Carbonero i Josep M. Carbonero: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) (i II)

¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.

Per Miquel López Crespí, escriptor

Continuam parlant de l'assaig No era això: memòria política de la transició publicat per l'Editorial "El Jonc". L'actual amnèsia històrica (sobretot en el que fa referència a tots els aspectes de la lluita de classes en el període que estudiam) ha obligat l'autor a aprofundir en aquests apartats (completament silenciats per servils de tota mena i vividors intel× lectuals del sistema). Aquests aspectes han estat recordats en "La lluita anticapitalista i antiimperialista en els anys seixanta i setanta", "Els darrers assassinats de la dictadura franquista: 27 de setembre de 1975", "1976-77: els franquistes i la burgesia dirigeixen el procés de reforma" i "Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura".

El paper de l'estalinisme i del carrillisme (PCE), del PSOE i dels diferents partits revolucionaris (OEC, MCI, etc) o dels aspectes sindicals i consellistes del moviment obrer ha estat analitzat (amb la corresponent aportació documental i bibliogràfica) en els apartats "La premsa comunista: paper del PSOE i del PCE en temps de la transició", "Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), "El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes", "Sindicalisme i transició: Consells Obrers i democràcia obrera enfront sindicalisme reformista", "La consolidació de la divisió sindical: el nacionalisme illenc (PSM) i el sindicalisme", "La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca", "La repressió contra l'esquerra revolucionària", "L'assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" i "La legalització del PCE".

El posterior desenvolupament dels fets derivats de la transició pactada entre pretesos opositors, burgesia i franquisme reciclat (l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminació, el socialisme, la democràcia obrera i popular, així com el significat nefast del Pacte social de la Moncloa) és estudiat en els capítols "Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC)", "El Pacte Social de la Moncloa" (I i II), "La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició", "La transició i el procés autonòmic a les Illes: una constitució que barrava el pas a l'autodeterminació de la nostra nació" (I i II) i "L'abandonament de la lluita per l'autogovern".

Els aspectes més brutals de les renúncies de l'esquerra reformista (i tot el que significà de conservació de l'Estat sorgit del triomf feixista-burgés l'any 1939) són analitzats en "1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)", "La lluita per una Constitució autènticament democràtica", "1978: per la independència dels Països Catalans" (I i II), "El PSM l'any 1978: per l'autodeterminació i el socialisme", "El nacionalisme d'esquerres a les Illes" i sobretot en els dos capítols finals que, amb l'anàlisi detallada del cop d'Estat del 23-F, conclouen aquest estudi damunt la transició que comentam. Es tracta de "Desmobilització popular, desencís, involucionisme" i "El feixisme s'alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició".

No cal dir que la colla d'enemics envejosos que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'aquests anys tan plens d'esperances per a les classes populars (esperances traïdes en tot moment pels partits de la reforma: els oportunistes que varen vendre l'esforç i sacrificis de la classe obrera i sectors populars pel plat de llenties de la nòmina institucional, la poltrona i el cotxe oficial a la porta del despatx).

Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intel× lectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).

Ha estat, com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m'atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena...), el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportat nous elements per a l'anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d'una falsa "objectivitat", des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o del PSOE), que és el que s'ha fet fins ara mateix, o des del punt de vista del partit que comanda. Malauradament podem anar comprovant dia a dia, en aquests darrers vint-i-cinc anys, el que gasetillers servils han fet i fan de forma constant. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada, s'ha anat criminalitzant, el paper de l'esquerra revolucionària, del nacionalisme d'esquerres, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva d'esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, en el camí d'avançar envers la república, l'autodeterminació i el socialisme (entès com a poder del treballadors).

En No era això: memòria política de la transició he volgut deixar constància d'alguns dels aspectes que consider més essencials de la lluita de classes en aquells anys. No ens hem d'enganar o deixar manipular per pretesos "historiadors objectius". ¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.

El més vergonyós de tots aquests "oblits" (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que, a més dels interessos de classe que hi subjauen, tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d'egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament qui comanda (els partits que disposen del pressupost; els polítics oficials). Així, actuant d'aquesta manera, l'autor del pretès llibre "objectiu", "científic", pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes "aportacions" (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcel× la de poder que pugui tenir l'autor). Assistim així a una processó de "personatges" d'autèntica vergonya. Es crea la "fama" de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, manegen els fils del pressupost públic.

Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que "portaren la democràcia" al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intel× ligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA, Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s'hi apuntaren de seguida (per a servar l'essencial de l'Estat muntat per la dictadura: "unitat d'Espanya", capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes "històries" enlairades per tots els servils mentre es minusvalora, es criminalitza, es posa

sordina al treball abnegat, callat, heroic, dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). "Treball" ben pagat, evidentment!, el de "consagrar" qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de tots aquests llibres que parlen de la nostra història més recent: No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70), i de les altres aportacions a la nostra història que hi seguiran.

Escrito por aurora el 30/06/2009 10:34 | Comentarios (0)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas...

La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòrica política de la transició (Edicions El Jonc) (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació política en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC)" (pàg. 92); "Acció clandestina a Sóller" (pàg. 82); "Un cau d'agitació antifranquista: la cooperativa d'arquitectes del Carrer Estudi General" (pàg. 99); "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició" (pàg. 75); "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123); "La fantasmagoria dels organismes unitaris de l'oposició" (pàg. 128); "La primera manifestació legal" (pàg. 134) o "La presó de Ciutat" (pàg. 145) entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny, ens els anys 1992-93, quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria en el 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, pamflets contra el llibre i la meva persona procedents dels sectors més estantissos de l'estalinisme illenc (exmilitants del PCE i d'algun grupuscle estalinista). Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intel× lectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).

Precisament en el llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i en el capítol "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa per aquests sectors estalinistes i carrillistes. El més vergonyós de tora aquesta trista història que comentam va ser constatar novament que els implicats en tota aquesta sèrie de calúmnies i mentides (els exmembres o simpatitzants del PCE) eren de la mateixa colla de gent que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació (l'OEC, el MCI, el POR, sectors cristians anticapitalistes...) el seu partit s'asseia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegiren periodistes servils, exburòcrates sindicals de CC.OO. i PCE; algun jove estudiós del fet de la clandestinitat, poc format, desconeixedor fins i tot de la metodologia emprada i recomanada per Josep Fontana; aquells, en definitiva, que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquelles breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la col× lecció d'història "El Tall": aquell L'Antifranquisme a Mallorca: 1950-1970.

Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents). Molts d'aquests estudis han estat inclosos (ampliats en alguns aspectes) en el nou assaig que ha publicat Edicions "El Jonc": la història de la transició que ha sortit al carrer amb el títol de No era això: memòria política de la transició. A les pàgines de la revista L'Estel, i des del mes d'abril de 1994 fins al moment en què escric (febrer de l'any 2001) han estat publicats (per entregues) set llibres referents a l'antifranquisme i a la transició, donant-hi especial importància al paper de la cultura en la lluita antifeixista (especialment evident en l'obra editada l'any passat en la col× lecció d'assaig d'"Edicions de 1984, Barcelona). S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols de Cultura i antifranquisme, però també d'aquesta nova aportació a la nostra història més recent, No era això: memòria política de la transició, he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era col× laborador habitual del diari Balears. Són els més de dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que aparegueren en la secció "Fets i personatges" d'aquell diari, des del mes de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a col× laborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall, de l'OCB, i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...). Molt útil en aquests treballs que ens ocupen ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva col× lecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig col× laborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.

Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos o tres llibres publicats per capítols (més de cent articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 fins al moment de redactar aquestes retxes (febrer de l'any 2001), formen la columna vertebral de No era això : memòria política de la transició publicat per Edicions "El Jonc"; i igualment de Cultura i antifranquisme, el llibre que edità l'any passat Edicions de 1984, de Barcelona.

En No era això: memòria política de la transició hom pot comprovar de seguida que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic, la memòria de més de vint-i-cinc anys de lluites populars, ha estat considerable. He pogut endinsar-me en la història del moviment obrer i de la transició política armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. I també, evidentment, de tota una sèrie d'estudis i llibres de consulta (alguns clàssics del pensament marxista i revolucionari mundials) dels quals hi ha la referència corresponent en cada un dels capítols del llibre. Però és ben cert que sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en No era això: memòria política de la transició.

Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes). Els dos primers, "La transició i l'oblit de la lluita guerrillera: el 'maquis' antifranquista" (I i II), són una constatació de l'amnèsia històrica a la qual pretesa esquerra i franquisme reciclat ens condemnen en temps de la transició i ara mateix. Aquest combat per anar recuperant la soterrada història del moviment obrer continua amb capítols com "Recuperar la memòria de l'esquerra: el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista" i "L'assassinat d' Andreu Nin i de Camillo Berneri".

Després d'aquesta breu introducció a les renúncies (per part de l'esquerra oficial) als fets més importants desenvolupats per la classe obrera a través de la recent història ens endinsam en allò que (segons el nostre punt de vista) és el començament de la transició i els anys del redreçament del combat antifeixista i anticapitalista a tots els indrets de l'Estat. Parl dels capítols "L'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco", "La lluita de classes en els anys 70", "La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR", "El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta" o "Un informe secret: la debilitat del PCE illenc en els anys seixanta".

Escrito por aurora el 26/06/2009 18:39 | Comentarios (0)

Escriptors catalans i novel·la històrica - Avançament editorial -

Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Lleonard Muntaner Editor – Propera publicació (Juliol 2009)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009), l’obra que obtingué el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, m’ha fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel× les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl× lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel× les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel× la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novel× la que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

En la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el "realisme social" tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria "selecta", per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’"art per l’art", la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura "realista". I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer "política", emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple "utilitat social". No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge "literari", fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novel× les referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel× les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novel× la per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel× les mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel× les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al× lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novel× les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escrito por aurora el 15/06/2009 18:41 | Comentarios (0)

Guillem Frontera i López Crespí: Els bàrbars de Son Espases i Defensa del GOB

Guillem Frontera i López Crespí: Els bàrbars de Son Espases i Defensa del GOB

Els governants amb comandament en el lloc, encapçalats pel President, no poden ser posats com a exemple de civisme, de respecte per la cultura, d'amor al país. Si se senten acompanyats pel silenci d'algunes entitats i per la timidesa d'algunes associacions, que els faci profit un conhort tan llastimós. En qualsevol cas, se'ls jutjarà com als bàrbars que perpetraren una de les accions més innobles contra el patrimoni en aquest temps. (Guillem Frontera)

Els bàrbars a Son Espases

Guillem Frontera

Algunes de les mancances patrimonials i culturals de les quals ens queixam sistemàticament no revelen tant les forces centrípetes de l'Estat com la desídia, el gran buit cívic que ens embolcalla com una placenta letal. El cas més esclaridor seria el dels caps de bou de Costitx, que no sortiren de Mallorca per una incursió piràtica de Madrid, sinó pel desafecte, per la penúria cultural de les classes socials que estaven en condicions de valorar-los adequadament en tots els seus aspectes. D'altres joies i col·leccions enriqueixen museus en els quals no tenen el sentit que cobrarien en els nostres -el dia que els nostres rebin tot l'impuls polític i social que requereixen per a complir la seva funció.

Val a dir que les coses semblaven haver millorat significativament, sobretot pel que fa a la literatura legal sobre la qüestió. També s'ha de reconèixer el grau de consciència i els esforços de la dita societat civil per preservar el patrimoni històric i cultural de les nostres illes, per més que aquesta consciència no hagi amarat encara el conjunt de la societat: no ha amarat l'ànim, per exemple, del nostre govern regional, el qual vàrem haver de reconèixer capaç de la major infidelitat política en l'afer de Son Espases, però que crèiem amb consciència ciutadana suficient per a preservar allò que s'està manifestat cada dia més com un jaciment arqueològic de primera importància.

La política de fets consumats i de terra cremada fa impensable la recuperació d'un espai tanmateix greument mutilat.

Les presses per tenir com abans l'hospital enllestit -i tot esperant que la seva magnificència faci oblidar el seu passat ominós-, revelen, en les nostres autoritats pertinents, la persistència d'aquell mateix desafecte, de la incúria que mostraren els culpables del desterrament dels bous de Costitx. Continuam sent capaços de desfigurar la transcendència i la significació dels llocs de la història, és a dir: continuam sent uns bàrbars, uns salvatges dels quals el futur s'avergonyirà: però aquesta vegada no hi haurà coartada, teníem els mitjans per a avaluar l'ample, el llarg i el profund del llegat històric.

La societat civil va moltes passes per davant del govern que ha acabat perpetrant la destrucció de la fe política i l'avaria greu del patrimoni arqueològic. Els governants amb comandament en el lloc, encapçalats pel President, no poden ser posats com a exemple de civisme, de respecte per la cultura, d'amor al país. Si se senten acompanyats pel silenci d'algunes entitats i per la timidesa d'algunes associacions, que els faci profit un conhort tan llastimós. En qualsevol cas, se'ls jutjarà com als bàrbars que perpetraren una de les accions més innobles contra el patrimoni en aquest temps. Si tens una mica de sensibilitat, com t'ho fas, per carregar aquest trist honor a l'esquena de la consciència? Qui sap si haurem de parlar d'aquests quatre anys com de la legislatura de la corrupció de les idees, d'uns models de progrés pensats per a les persones d'ara i del futur.

dBalears (4-VI-09)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escrito por aurora el 07/06/2009 09:07 | Comentarios (0)

Noam Chomsky, Miquel López Crespí, Ken Loach, Eric Toussaint, Slavoj Zizek...

Noam Chomsky, Miquel López Crespí, Ken Loach, Eric Toussaint, Slavoj Zizek, Michel Warschawski, Robert Brenner, Mike Davis, Michael Löwy, Roland Denis, Gilbert Achcar, Lea Tsemel, Daniel Tanuro, Ewa Groszewska, Elzbieta Fornalczyk, Flavia d’Angeli, Salvatore Cannavo, Franco Turigliatto, Francisco Louça, Jean Batou, Roland Denis, Stalin Pérez Borges, Luis Bueno Rodríguez, Silvia Resendiz Flores, Michel Husson, Enzo Traverso, Philippe Corcuff, Daniel Bensaid, donen suport a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Manifest internacional en suport a Esquerra Anticapitalista en les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny

L'actual crisi sistémica posa de manifest el caràcter social i ecològicament destructiu del capitalisme global. Ara més que mai, canviar el món de base apareix com una necessitat ineludible. La resposta a la crisi per part dels èlits econòmic i polítics europeus fa que el cost de la crisi el paguin els sectors populars, buscant la reducció dels costos laborals i el desmantellament dels sistemes de protecció social, en el marc d'una Unió Europea imperialista, al servei de les multinacionals i no dels pobles. Davant aquesta política és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Pensem, no obstant això, que la resistència social no és suficient i és necessari començar a aixecar una alternativa anticapitalista, lligada a les lluites socials i compromesa amb les i els de baix. És una tasca àrdua que ha de dur temps i esforç. En diversos països europeus es basteixen nous projectes en la formació d'un pol anticapitalista europeu i en la coordinació de les resistències. Considerem que la iniciativa d'Esquerra Anticapitalista de presentar una candidatura a les eleccions al Parlament Europeu en l'Estat espanyol el pròxim 7 de juny va en aquest sentit. Per això, les i els sotasignats donem suport aquesta candidatura i demanem el vot per a la mateixa.

El Manifest de suport a la candidatura de IA a les eleccions europees ha estat signat també per destacats sindicalistes, militants polítics, intel·lectuals i activistes de moviments socials d'Europa, Amèrica Llatina, Estats Units, Orient Mig… La candidatura d'Esquerra Anticapitalista a les eleccions europees del 7 de juny ha rebut el respatller públic de destacades figures polítiques, sindicals, altermundialistas i intel·lectuals d'Europa i la resta del món, amb la divulgació d'un manifest internacional de suport a la candidatura d'Esquerra Anticapitalista.

Als suports ja obtinguts de Ken Loach i Olivier Besancenot al començament de la campanya, s'afegeixen els de diversos intel·lectuals reconeguts com: Noam Chomsky, lingüista i professor del MIT de Massachussets i una de les veus crítiques nord-americanes de més reconeixement internacional; Miquel López Crespí, escriptor, destacat sobiranista d’esquerra dels Països Catalans; Mike Davis, sociòleg i urbanista californià i un dels pensadors marxistes més interessant en l'actualitat, autor de diverses obres i publicacions traduïdes a diverses llengües, entre elles el castellà; l'eslovè Slavoj Zizek, un dels filòsofs més reconeguts de l'actualitat, l'extensa obra de la qual abasta temes com el psicoanàlisi, l'estudi de la cultura popular, o la guerra de L'Iraq; Gilbert Achcar, libanès actual professor de relacions internacionals en la Univeristy of London i un dels especialistes més respectats sobre el Pròxim i Mitjà Orient i autor, entre altres, del conegut llibre "El xoc de barbàries", traduït a dotze llengües; Robert Brenner economista de la Universitat de Califòrnia (UCLA), membre de la redacció de la New Left Review i autor de diverses obres i articles d'anàlisis del procés de globalització i la crisi econòmica actual; Daniel Bensaid, professor de filosofia de la Universitat Paris VIII, figura destacada de Maig del 68 i un dels pensadors marxistes de referència a Europa; Michael Löwy, sociòleg brasiler i investigador emèrit del Centri National de la Recherche Scientifique (CNRS) de París, especialista a Amèrica Llatina i conegut pels seus estudis sobre pensadors com Walter Benjamin i sobre art i cultura; l'historiador Enzo Traverso, autor d'una extensa obra sobre la història europea contemporània, el totalitarisme i la recuperació de la memòria històrica; Michel Husson, un dels economistes crítics més respectats de França; Catherine Samary, economista i professora de la Universitat Paris XII i especialista sobre l’ Europa de l'Est; Philippe Corcuff, professor de sociologia en la Universitat de Lió II, conegut pels seus treballs inspirats en l'obra de Pierre Bourdieu…

Signen també el manifest diverses activistes vinculats al moviment altermundialista i antiguerra com Eric Toussaint, politòleg belga considerat el major especialista internacional sobre deute extern i autor de més d'una desena de llibres traduïts al castellà; Michel Warschawski, membre del Centre d'Informació Alternativa (Alternative Information Center) de Jerusalem, un dels activitistes anti-guerra més reconeguts d'Israel i autor d'una extensa obra escrita que inclou diversos llibres traduïts al castellà; LleaTsemel, advocada i pacifista israeliana; i Daniel Tanuro, economista belga, militant ecologista i especialista en canvi climàtic.

Entre els signants es conten també diversos dirigents de l'esquerra anticapitalista europea que s'afegixen al suport de Besancenot, com Franc Turigliatto, membre de Sinistra Critica i exsenador del Partito della Rifondazione Comunista, l'únic senador de l'esquerra italiana que va votar contra l'enviament de tropes del govern Prodi a l’Afganistan; Flavia d’Angeli, ex candidata de Sinistra Critica a les eleccions legislatives italianes de 2008; Gigi Malabarba, membre de Sinistra Critica i expresident del grup al Senat del Partito della Rifondazione Comunista; Salvatore Cannavo, membre de Sinistra Critica i exdiputat del Partito della Rifondazione Comunista; Francisco Louça, dirigent i diputat del Bloco de Esquerda portuguès; Boguslaw Zietek, president del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") i cap de llista del Partit Polonès del Treball (la principal formació anticapitalista existent en els països de la ex Europa de l'Est) en les eleccions al Parlament Europeu a Katawice; Ewa Groszewska, sociòleg i cap de llista del Partit Polonès del Treball en Katawice en les europees; Elzbieta Fornalczyk, fundadora del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") en els supermercats Tesco, i cap de llista del Partit Polonès del Treball en les europees a Varsòvia; i Jean Batou, dirigent de la formació suïssa Solidarités i redactor del periòdic del mateix nom.

Els suports internacionals rebuts per part d'Esquerra Anticapitalista tenen entre ells a destacats activistes llatinoamericans, com per exemple Roland Denis, exviceministre de Planificació Econòmica del Govern d'Hugo Chávez a Veneçuela; Stalin Pérez Borges, dirigent sindical de Marea Socialista i una de les veus més respectades dels corrents sindicals combatives veneçolanes; Luis Bueno Rodríguez, president del Centre d'Investigació Laboral i Assessoria Sindical (CILAS) de Mèxic; o la feminista mexicana Silvia Resendiz Flores.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escrito por aurora el 04/06/2009 11:09 | Comentarios (0)

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort...

La Universitat de Lleida, l´Alternativa Estel i Edicions El Jonc: l´anàlisi de la transició (la restauració borbònica) en el llibre De l´esperança al desencís: la transició als Països Catalans (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Escrito por aurora el 02/06/2009 10:40 | Comentarios (0)

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort...

La Universitat de Lleida, l´Alternativa Estel i Edicions El Jonc: l´anàlisi de la transició (la restauració borbònica) en el llibre De l´esperança al desencís: la transició als Països Catalans

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Escrito por aurora el 29/05/2009 16:44 | Comentarios (0)

Literatura catalana i novel·la històrica: memòria de la guerra civil

Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Lleonard Muntaner Editor – Propera publicació (Juliol 2009)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009), l’obra que obtingué el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, m’ha fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel× les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl× lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel× les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel× la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novel× la que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

En la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el "realisme social" tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria "selecta", per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’"art per l’art", la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura "realista". I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer "política", emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple "utilitat social". No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge "literari", fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novel× les referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel× les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novel× la per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel× les mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel× les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al× lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novel× les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escrito por aurora el 20/05/2009 17:35 | Comentarios (0)

L'oposició antifranquista i la literatura catalana

Una victòria contra les forces repressives franquistes

Per Miquel López Crespí, escriptor

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys..

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, enrabiats, esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats com ho demostren amb els pamflets que han publicat contra determinats escriptors d’esquerra. Contra qui signa aquest article, per exemple.

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el meu llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fes l'antic secretari general del PCIB, el carrillista Antoni M. Thomàs, potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició de lluita contra el marxisme i l'anarquisme. Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

A la signatura del pamflet contra el llibre d'un escriptor mallorquí de provada militància esquerrana s'hi afegiren, demostrant un provat dogmatisme i un sectarisme fora mida, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i l'abans esmentant, l'antic militant del tèrbol carrillisme Ignasi Ribas.

Però anem a pams. Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Escrito por aurora el 15/05/2009 18:17 | Comentarios (0)

Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán...

Josep Melià i la nació dels mallorquins

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Per Miquel López Crespí, escriptor

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalani