Per la independència i la república

Jaume Pomar i la generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)

Escrito por aurora 13-07-2013 en General. Comentarios (0)

Jaume Pomar i la generació literària dels 70 (pàgines del meudietari) (I)




Per Miquel López Crespí, escriptor





Quan Jaume Pomar, director de lacol·lecció La Sínia del Tall, em demanà un original, els poemesque ara conformen el llibre Elsnaufragis lents queacaba de publicar El Tall, em vaig adonar de com havia passat eltemps d´ençà que ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta.Parl de l´època en què ell començava a escriure els primerspoemes de Tota la iradels justos, poemarique, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entreels anys 1963 i 1966, és a dir: Finestresa la llum, Avint anys i un dia,Poemes a Michellei L´esperançaenfonsada. Recordem queTota la ira dels justos(Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia1966.

Jaume Pomar és poeta, traductor,narrador i assagista. Entre els seus assaigs podem destacar BartomeuRosselló-Pòrcel, vida i obra(1966); L´aventura de‘Nova Palma’ (1976),llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típicadels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A MiquelLópez, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluitafinal o del paredón.Jaume Pomar”; El meuLlorenç Villalonga(1995) i La raó i el meudret: biografia de Llorenç Villalonga(1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Totala ira dels justos(1967), Amb la mort,amorosament (1971),Història personal(1979), Elegies(1986), Carisma deldesert (1987), Imatgede la por (1988), Lesquatre estacions (1991),Retorn a casa(1992), Llavis de marbreblanc (1992), Frontissa(1993) i Lasínia de les hores(1997). També ha publicat la novel·la Undia o l´altre acabaré de legionari(1988).

Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar arafarà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume,a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar laconversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Niencara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem!Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la sevapalesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, isense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc perMallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partitd´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- emdemanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella donaque seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatgeshistòrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M.Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tascaportada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ensdiguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps lesfamoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anysseixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Seguramentels confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a leseleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per aconstatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendintcom els crancs.

Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com elsesmentats.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromísamb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients del´esbatussada que havia significat el franquisme quant a ladestrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèriesliteràries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influènciafamiliar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra,el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de lacultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actorsi actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bonrapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casaamb alguns dels presoners republicans que s´havien casat ambal·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico GarciaLorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfiasi tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera haviaguanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari Eltemps feixuc, jo entrava en contacte ambJosep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la mevadedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meusoriginals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts.Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdóscombatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomanaels llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

De1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aulesde Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i granactivista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de lesAules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibresde l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart,marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, enla pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primerescol·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diariÚltima Hora.

Quasila totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la"fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el materialsortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàticanormativa o delVocabularimallorquí-castellà,de les Rondaies,de les xerrades radiofòniques, o del paper de "LlibresMallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ensfornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com aciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens aramateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart Laliteratura moderna a les Balears,que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de lacollecció"Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels mésprofundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que pera la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plenadictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicionsculturals, de llibres com Comèdies,I de Pere d'A.Penya, La minyoniad'un infant orat deLlorenç Riber;L'Hostal de la Bollai altres narracions,de Miquel S. Oliver; Capal tard, de JoanAlcover; Aiguaforts,de Gabriel Maura, Florde card, deSalvador Galmés; Elspoetes insulars de postguerra,de M. Sanchis Guarner, L'amode Son Magraner, dePere Capellà; L'horaverda, de JaumeVidal Alcover o Unhome de combat, deFrancesc de B. Moll. Precisament Unhome de combat, unaapassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsarl'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

Enel llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de lesIlles Balears (UIB) Pere Rosselló Bover Lacultura a Mallorca (1936-2003)(Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencialsobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també delredreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existentl´any 2003.

Jaume Pomar va néixer el 1943 i,per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, portauns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més recordde l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitatdels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments deMarx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway,Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que escombinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M.Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dirsolament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, pera la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a lacreació de les primeres organitzacions illenques marxistes noestalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin,Lukács, el nouveauroman, els aspectes mésdestacats del boomnovel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier,Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobaren una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment ipolíticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlard´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas,Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistesi coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves quecomençàvem a escriure aleshores.


Amb en Jaume Pomar ens trobàvem al bar Modern, a la plaça de SantaEulàlia, prop de Cort. Un indret que era molt proper al carrer de laVidriera, número 28, tercer pis, que era on ell vivia amb el seuspares i el germà. I també en el Bosch, a dues passes d´un delsllocs on el podies trobar moltes nits d´aquella grisa Palma definals dels seixanta i començaments dels setanta: el barBrussel·les.

De la mare de Jaume Pomar, la senyora Magdalena Llambies, record, comsi fos ara mateix, el moment que, travessant la sala d´estar, elmenjador i un estret passadís, m´obria la porta de la cambra deJaume Pomar on escrivia i llegia sense aturar. El pare, Antoni PomarTarongí, em saludava des de la distància. En Guillem, el germà,llegia a la seva habitació. A la cambra de Jaume Pomar, la clarordel dia penetrava per una petita finestra oberta a les teulades delscarrers de l´antic call jueu. Un llit d´una plaça, uns prestatgesplens de llibres, un canterano dels rebesavis i una tauleta on semprehi havia llibres oberts i fulls amb poemes. Era el moment de parlarde les nostres darreres lectures, de les troballes intel·lectualsdel moment, de parlar de la difícil situació en què ens trobàvem,com a persones i com a poble, a conseqüència de la manca dellibertat i de la persecució de la cultura catalana. Altres vegadesens trobàvem a un pis casa nostra, a l´avinguda de l’Argentina,on també hi compareixien els joves inquiets d´aleshores i algunsescriptors. Al baret de davall ca nostra, després d´un d´aquellsllargs debats literaris i polítics, en Jaume redactava poemes quecomentàvem emportats per la passió literària.

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el barModern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníema petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendènciespolítiques del moment. En definitiva, el catalanisme il´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE)tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant eldarrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers alconsellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centred´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes delcarrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven elsarquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado,Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que desprésesdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora del´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural quees muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. Enaquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent dedelineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrersrevolucionaris, sectors que havien tallat amb la política dereconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors“aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes,els “revisionistes”, en el llenguatge d´aquell temps. Des delsdespatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes deles sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintadescontra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà lacampanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, imoltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règimi els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.

El bar Modern era un centre dereunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc capdubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben aprop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir unsagents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hianàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectesprogressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començantper Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámarao en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i elsenyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer elcafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hifeien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podiesveure els joves poetes del moment. Ara mateix record LleonardMuntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibreque havien escrit conjuntament, Temptantl´equilibri, que era larevelació del moment. A una altra taula hi podies veure na JoanaSerra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revistaCort;més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartidade fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobatMiquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló,un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damuntart. No cal dir que Bernat Homer, el director de teatre quetreballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les sevesreunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor iescultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa,es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalmentes feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de SantFrancesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del gruptrotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Mésendavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´EstudiantsAnticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista,el partit on jo militava.

Va ser l´època, ara ja parl del´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, alsque treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fonseditorial de Daedalusa fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar aconèixer aquella nova llibreria progressista de Palma. Durant moltsmesos repartírem Elsmallorquins, de JosepMelià, L´Islam aMallorca, de GuillemRossellò-Bordoy, LaRenaixença a Mallorca,també de Josep Melià, i la novel·la de Guillem Frontera Cadadia que calles entre lagent que venia a comprar a l´Ull de Vidre.

D´algunad´aquelles reunions per a preparar accions antifeixistes i de lluitaper la llibertat en vaig parlar a L´Antifranquismea Mallorca (1950-1970)(Palma, El Tall, 1994). En referència al combat per provar de salvarla vida de Salvador Puig Antich, havia escrit: “Els primers mesosde 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provarde salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que,sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement perla dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribàa Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model deBarcelona. ‘Informació sobre el Consell de guerra del MIL’ (MILeren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formavapart Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE(m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. ElPSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un ‘terrorista’.

‘Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist queels partits de l'’oposició’ no es movien ni donaven senyals devida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. ElMIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització"presentable" i feien anques enrere per por a complicar-seamb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesoso procedents del franquisme (les forces "aperturistes", enel seu llenguatge possibilista).

‘La nit abans de l'assassinat del jove militantantifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grupantifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectesprogressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en ‘comandosd'acció’. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tinguéscerta repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menysefectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civilsretirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigadas'encarregava d'esborrar-les.

‘Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada estractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, alvespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-losper l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -eradiumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podriallegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el governdictatorial.

Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunióper a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila ila seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obreren atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc,començàrem a escriure: ‘Feixistes assassins, llibertat per a PuigAntich!’, ‘Puig Antich és viu!’; ‘Judici popular contra elscriminals!’ i altres de semblants.

‘A la nit, prop de les dues dela matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre‘comando’ -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap delsgrups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren ala perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguéremcircular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva.La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra ladictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíemdeixada la nit anterior.

Ambel temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascúacabà militant en distintes organitzacions -o alguns restarenindependents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. EnGuillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dinsl'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Rocaentraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista”.




Veus literàries: Miquel López Crespí

Escrito por aurora 15-02-2013 en General. Comentarios (0)

Veus literàries: la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall entrevista Miquel López Crespí

 

Publicat en el número 230 (gener-febrer de 2013)

 

 

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de vuitanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries. Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys".

-Podries dir-me que penses del programa de persecució contra la nostra cultura del President Bauzá?

-Jo crec que és el govern més nefast per a la nostra cultura que mai no hem tengut a les Illes. La seva ignorància els fa semblar-se als incultes que han fet malbé el català i les nostres tradicions en els pitjors anys de la guerra civil. Estan privats totalment i absolutament de sensibilitat cultural, de la més mínima formació. Basta constatar els desastres que han fet –i fan!- d’ençà assoliren el poder polític. Cada dia, cada setmana suprimeixen instruments essencials per a salvaguardar la nostra llengua. L’objectiu bàsic és desmuntar, destruir qualsevol institució o suport de cultura en català. És un pla de liquidació sistemàtica del que el nostre poble ha aconseguit d’ençà el final de la dictadura franquista.

-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?

-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. També tengueren una influència decisiva en la meva formació cultural els llibres que el batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentement pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la repadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.

-Quins foren els teus mestres?

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?

-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m'han fet gràcia les opinions d'aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l'intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m'empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

(Publicat en el número 230 de la revista de l’Obra Cultural Balear, El Mirall) (Gener-Febrer de 2013)

 

Veus literàries: Miquel López Crespí

Escrito por aurora 15-02-2013 en General. Comentarios (0)

Veus literàries: la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall entrevista Miquel López Crespí

 

Publicat en el número 230 (gener-febrer de 2013)

 

 

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de vuitanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries. Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys".

-Podries dir-me que penses del programa de persecució contra la nostra cultura del President Bauzá?

-Jo crec que és el govern més nefast per a la nostra cultura que mai no hem tengut a les Illes. La seva ignorància els fa semblar-se als incultes que han fet malbé el català i les nostres tradicions en els pitjors anys de la guerra civil. Estan privats totalment i absolutament de sensibilitat cultural, de la més mínima formació. Basta constatar els desastres que han fet –i fan!- d’ençà assoliren el poder polític. Cada dia, cada setmana suprimeixen instruments essencials per a salvaguardar la nostra llengua. L’objectiu bàsic és desmuntar, destruir qualsevol institució o suport de cultura en català. És un pla de liquidació sistemàtica del que el nostre poble ha aconseguit d’ençà el final de la dictadura franquista.

-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?

-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. També tengueren una influència decisiva en la meva formació cultural els llibres que el batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentement pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la repadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.

-Quins foren els teus mestres?

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?

-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m'han fet gràcia les opinions d'aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l'intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m'empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

(Publicat en el número 230 de la revista de l’Obra Cultural Balear, El Mirall) (Gener-Febrer de 2013)

 

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: els atacs a la memòria històrica (I)

Escrito por aurora 05-01-2013 en General. Comentarios (0)

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: els atacs a la memòria històrica (I)




Per Miquel López Crespí, escriptor




Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme, contra la dictadura burgesa en la versió dura franquista, no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes, les agressions físiques que hem patit en carn pròpia per part de l'estalinisme i neoestalinisme illencs.

Una denúncia ben concreta del que diem la várem publicar en la revista independentista L'Estel de dia u de febrer de 2002. Aleshores, amb reproducció de l'informe dels metges d'urgència de l'Hospital de Son Dureta que certifica l'agressió que vaig patir per part d'algun dels "incontrolats" de la campanya (campanya en la qual, a part d'aquesta brutal agressió física denunciada a la policia, hi hagué abundor de pamflets, calúmnies i tota mena de difamacions en contra meva). Aleshores vaig escriure i publicar: "A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat 'Anamnesi i exploració'), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall concreta: 'Conmoción cervical'. Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

'El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història 'objectiva', el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries".



Però la brutalitat dels estalinistes i neoestalinistes arribava a límits inconcebibles. La mentida, la calúmnia i la falsificació són la seva norma general d'actuació. Tenim tot el dossier a disposició del lector que vulgui aprofundir en la tenebrosa història de la persecució de la dissidència política mallorquina postransició, quan els oportunistes, ja endollats i ben pagats pel sistema, es dedicaven, no tenien altres feines! a perseguir i demonitzar l'esquerra revolucionària de les Illes i els escriptors nacionalistes i d'esquerres.

Però tornem a la campanya per a fer-me callar, per a atemorir-me de manera que deixàs d'escriure les meves memòries de l'antifeixisme illenc en què deixava constància escrita d'una versió diferent de la del PCE. Per tal de fer-me més mal que amb els pamflets que havien publicat a dojo encara volgueren complicar-me la vida amb compareixences pels jutjats, ja que, en un acte de brutal sevícia i de manca d'ètica, l'estalinista Sotero Ortiz, l'agressor, va tenir la barra de declarar davant la policia... que era jo qui l'havia agredit amb els meus insults! Aleshores, aconselleat pel meu advocat, vaig presentar declaració davant la policia de Palma a fi de fer tot el possible per a no caure en algun dels múltiples paranys que els excarrillistes i dirigents del neoestalisme illenc em posaven un dia rere l'altre.

La meva declaració, signada davant la policia municipal de Ciutat dia trenta de novembre de 1994, deia: "Comparece ante el instructor y Secretario de la presente D. Miguel López Cresí, titular del D.N.I. número 41.373.944, nacido en La Puebla, provincia de Baleares, el día 30 de diciembre de 1946, hijo de Paulino y de Francisca, domiciliado en Palma de Mallorca, calle Antonio Marqués Marqués, n1 20, 41-10 y con teléfono número 20-88-90, y MANIFTESTA:

'Que el pasado día 27 de octubre de 1994 fue víctima de una agresión con resultado de lesiones protagonizada por un antiguo amigo suyo llamado Sotero Ortiz leal, titular del DNI número 6-944-024, natural de Campo de Criptana (Ciudad Real), nacido el día 13 de enero de 1934, hijo de Sotero y de Isabel, con domicilio en Palma, calle Herrería, n1 47, entresuelo y titular del teléfono número 73-25-96.

'Los hechos acaecieron a eso de las 11:00 horas del día señalado. El compareciente pasó junto al Bar Bosch, ubicado en la Pza. Juan Carlos I y una vez allí se encontró con el denunciado y dos amigos que esaban sentados en una mesa de la terraza.

'Como fuese que el denunciado había remitido una carta al Director del dario denominado ULTIMA HORA (carta publicada en la edición del pasado día 16 de abril de 1994 en dicho rotativo), y en dicha carta se vertían (a juicio del denunciante) injurias en contra del compareciente, éste le recriminó al tal Sotero la publicación de dicha carta en los siguientes tétminos: 'Sotero, te has pasado'.

'Acto seguido, el compareciente se marchó del lugar en dirección a la calle Riera y a unos cincuenta metros de la cafetería Bosch (ya en la calle Unió), el tal Sotero se acercó por la espalda al deponente y le propinó un fuerte puñetazo en la zona cervical. Seguidamente, el agresor abandonó el lugar y el compareciente, en atención a la antigua amistad que les unía, optó por no denunciar los hechos, a pesar de que fue asistido en primera instancia por el médico de guardia de la Casa de Socorro Municipal de Palma y posteriormente, bajo recomendación de éste, fue asistido por el médico de Uregencias del Hospital de Son Dureta, el cual puso bajo tratamiento al agredido por espacio de una semana. Se adjunta fotocopia del parte médico de la casa de Socorro como parte de Urgencias de Son Dureta.

'Pensando en que el episodio relatado habría caído en el olvido, dejó pasar el tiempo y el malestar creado por el desagradable encuentro con el tal Sotero, hasta que ayer recibió una notificación del Juzgado de Instrucción número ocho de los de Palma por la que se le comunicaba que había sido denunciado por el Sr. Sotero el pasado día 27 de octubre de 1994. Este denunció al deponente por insultos, cuando de la declaración del abajo firmante se desprende una versión compkletamente diferente.

'Se adjunta fotocopia de la denuncia interpuesta por el Juzgado de Instrucción número ocho por el Sr. Sotero en contra del compareciente.

'La mala fe que a juicio del denunciante ha guiado al Sr. Sotero, determina al denunciante a interponer la presente denuncia.

'No teniendo más que manifestar firma la presente en prueba de conformidad y en presencia del Instructor'".


El dirigent del POR Arturo Van den Eynde, de seguida que es va assabentar d'aquesta nova brutor dels seguidors de Líster i els excarrillistes, sota el títol "Agredido el escritor Miquel López Crespí: hazañas del estalinismo en Mallorca" va escriure en el número 829 de La Aurora de dia quinze de febrer de 1995: "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle, por el antiguo secretario general del PCOE de las Baleares, el estalinista Sotero Ortiz Leal. El agresor acabó pidiendo el perdón del agresor ante un tribunal.

'Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca, 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigenets del PC y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'.

'El díscipulo del general estalinista Enrique Líster, Sotero Ortiz Leal, se dintinguió por una carta abierta a López Crespí en el diario de Mallorca Última Hora, donde repetía las más desacreditadas calumnias y provocaciones típicas de los adoradores de la burocracia estalinista del Kremlin.

'Decía por ejemplo: 'Cuando Pep Vilches te comentó que los citados trotsquistas y otros muchos que se hacían pasar por 'esquerranos' era aliados de Franco, estaba en lo cierto. (...) Pero el autor de estas perlas -perlas de 'acero de tgemple estaliano, (más faltaría!- decidió, según lo aprendido en la siniestra escuela de Enrique Líster, 'pasar a la acción': en octubre pasado atacó y golpeó en la nuca, contusionándolo, a López Crespí.

'Y, cuando éste había pensado olvidar por mezquina tal 'hazaña' política del estalinismo mallorquín, recibió una citación del mismo Sotero Ortiz Leal para un juicio 'por insultos'.

'Ante la escalada de provocaciones, el autor de L'Antifranquisme a Mallorca se decidió a llevar la agresión a los tribunales, y con testigos. La causa se vió el 30 de enero. Estaban presentes para testificar a favor de López Crespí, Antonio Serra y Antonia Vicens, el dirigente sindical de Revolta Guillem Ramis, el sindicalista de CC.OO. Domingo Morales; en fin, no faltaban en la sala luchadores conocidos de la izquierda balear. La Aurora no tuvo tiempo de hacer presente, como hubiésemos querido, su solidaridad frente a la provocación estalinista.

'Temeroso de pagar con una indemnización pecunaria su celo estalinista, el antiguo secretario general del PCOE pidió humildemente perdón al agredido. López Crespí se lo concedió. Pero concluiremos esta crónica de una hazaña residual del estalinismo, diciendo que el agredido se comportó de acuerdo con los principios de la democracia obrera al perdonar una sentencia de indemnización a un adversario político, pero que, como el propio agredido dice, nunca se vió ni nunca podrá esperarse la misma actitud por parte de los estalinistas".





































Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort...

Escrito por aurora 14-09-2012 en General. Comentarios (0)

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida

Els altres enemics de la memòria històrica - La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (II)

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotsquisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

Sortosament moltíssima gent de les Illes sortí en defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, en defensa del dret a opinar, de la llibertat d’expressió, en definitiva. Algunes d’aquestes cartes i articles publicades en diaris i revistes de les Illes són aquestes que el lector pot llegir a continuació.

Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

Per Miquel Morell, escultor

He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys trists, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.

La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alè del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix.

Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'il× lusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una Mallorca diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.

Revista La Nau (23-IV-1994)

 

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres

El darrer llibre publicat pel bon amic Miquel López Crespí titulat L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), m’ha refrescat la memòria d’aquells anys de frenètica lluita antifranquista.

A n’en Miquel, a bastants dels seus llibres, li agrada recordar el meu passat "missioner", perquè es veu que li cridava l’atenció aquella mescla d’humanisme, de descobriment apassionat al món del treball i de la lluita viscuda com a esperit al servei dels més explotats. Les primeres incursions pel món "conscient" de la política em feien veure que tampoc jo havia suportat mai la injustícia ni el menyspreu de les capacitats del poble per organitzar-se per a la defensa dels seus interessos i la resolució de les seves necessitats.

De la mà de Paco Mengod, de Guillem Ramis, de Toni Pons i d’altres companys vaig anar descobrint que d’aquest tipus de política feia anys que n’estava fent sense saber massa bé que fos això fer política. Els cinc anys d’estança al Burundi, mentre a Europa es vivia l’entusiasme del Maig francès, m’havien fet obrir els ulls i denunciar sense por les injustícies. Recordo que la vivència més forta que vaig tenir en aquest sentit fou el judici que em feren en el Burundi per haver denunciat públicament la corrupció a un dels caps importants del partit únic d’aquell país. Aquest fet em polititzà, si bé jo ho vaig interpretar aleshores com una mena de denúncia social i no com una actuació política.

Però, per ventura pel meu passat "missioner", del qual, per cert, mai m’he avergonyit perquè ha estat una de les etapes importants de la meva trajectòria personal, m’agradaria remarcar un aspecte que en Miquel López no cita expressament en el seu darrer llibre: el tema dels sentiments dels que lluitàrem per enderrocar el franquisme.

Recordo molt bé que un dia dins la presó, a finals de 1976, un altre pres polític, pretesament més revolucionari que nosaltres, ens trobà un poc neguitosos per la situació que vivíem, alçà el puny i ens recordà que els revolucionaris no podien deixar-se vèncer mai pels sentiments. I això ens féu mal.

I és que en Miquel i no estàvem a la presó per gust ni per demostrar a ningú que érem més valents que els altres. Ens havia tocat a nosaltres, com a servei de premsa de l’Organització d’Esquerra Comunista de les Illes, presentar públicament el partit i assumir-ne les conseqüències. Jo no sentia l’estança a la presó com una satisfacció personal ni pretenia amb això esdevenir una mena d’heroi de les capes populars. Hi vaig entrar per tal d’acomplir un deure i per convenciment que era precís que alguns assumissin el paper diríem més públic de forçar els poders fàctics d’aquell moment per anar avançant cap a l’enderrocament definitiu de la dictadura. Però no vull amagar avui que aquesta mescla de convicció de que feia el que calia fer en aquell moment i que això em resultava dur m’apropà a n’en Miquel i me’l féu estimar.

Per això agraeixo haver trobat amics i companys com en Miquel que han sabut conjugar la lluita honesta i el compromís per a la transformació de la societat amb el cor i els sentiments. Em fan por els que fan del deure una cosa freda. Em produeixen una mena de calfred els que no dubten mai de si s’equivoquen. I em fan pena els que són tan valents que no saben ni volen compartir cap sofriment.

En Miquel és un home de combat, però no un home fred. Ell, que mai ha volgut trair el que pensa i creu, sap molt bé que això té un preu que ell, com a escriptor, també ha hagut de pagar. La seva ironia està carregada de sinceritat i de sentiments. I aquesta sinceritat l’ha dut a escriure la història d’aquests vint anys tal ell la visqué. Tan de bo que els que com ell lluitaren i la visqueren d’una altra manera s’atrevissin a escriure-la. Així es podria encetar un debat enriquidor sobre com s’inicià la nostra encara jove i no suficientment participativa democràcia. Per ventura això aportaria als que es diuen historiadors de veritat una bona matèria prima per interpretar com cal la història i no quedarien arraconades per a sempre les motivacions i les energies reals i conscients amb què es va escrivint la història real dels nostres pobles.

Última Hora (14-IV-1994)

 

López Crespí i l’autodeterminació

Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel

Un dels aspectes essencials del llibre del nostre col·laborador Miquel López Crespí (l’Antifranquisme a Mallorca) és la denúncia real i verídica que fa de tots aquells partits i grups que barraren el pas al nacionalisme illenc. Cal ajudar a recordar la nostra història i l’autor de sa Pobla ho fa d’una manera com poca gent –-per no dir ningú-- s’havia atrevit a fer. Ben cert –-i en Miquel López Crespí ho reconeix en el seu llibre— que els militants anònims del carrillisme (PCE) feren molt per la llibertat dels pobles de l’Estat. Però els nacionalismes mallorquins i catalans no podem perdonar als partits majoritaris l’acceptació d’una constitució que nega el dret (reconegut per les Nacions Unides) a l’autodeterminació. En Carrillo (i els agents illencs) signaren aquesta traïda als nostres drets nacionals i per si faltava encara poc acceptaren la impossibilitat d’una hipotètica federació de Països Catalans (dret també negat per l’actual constitució). Era hora de dir les coses clares, sense embulls, posar el dit enmig de la ferida. Despullar la mentida de molts pretesos grups d’esquerra que l’únic que fan és acceptar unes lleis que barren el pas al nostre redreçament nacional.

Els historiadors oficials sovint fan un treball meritori però massa fred, sense aprofundir en fets punyents del nostre més recent passat. En Miquel López Crespí no té a errar-se si amb això ajuda al debat i d’una manera forta, atrevida i valenta remou, sense por, les aigües somortes de la nostra societat. Calia fer aquest llibre. Darrerament hi ha massa sectarisme dins moltes de les anàlisis dels fets de la lluita clandestina. Sembla que només es vol recordar la lluita d’un partit (els carrillistes) oblidant l’aportació de tants i tants grups autènticament d’esquerres que feren segurament molt pel nostre alliberament nacional. Miquel López Crespí sap bastir una història oberta, sense falsos maniqueismes, sense sectarismes, parlant de persones, grups, organitzacions que fins ara mateix havien estat sistemàticament silenciats per molts estudiosos (exceptuant les valuoses aportacions d’un Antoni Nadal o un Antoni Marimon). Voldria que l’exemple d’honestedat que fa en Miquel es repetís entre els nostres lletraferits i intel·lectuals. Que més gent oferís la seva visió damunt aquells anys conflictius. Només em cap saludar l’aparició d’aquest llibre cabdal que ens ajuda a aprofundir en la nostra història més amagada i silenciada. Les meves sinceres felicitacions al conegut autor pobler i col·laborador de El Mirall i L’Estel de Mallorca.

Diari Baleares (14-IV-1994)

El libro de Miquel López Crespí

Per Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Durante unos años milité junto a M. López Crespí en la misma organización (OEC). Recuerdo también a Mateu Morro, Antoni Mir –el actual presidente de la OCB--, a Jaume Obrador y Paco Mengod, a Aina Gomila y Josep Capó, los dos de la PIMEM y tantos y tantos compañeros de lucha por un mundo más justo y solidario, sin clases sociales. El libro del conocido autor pobler ha tenido la virtud de traerme a la memoria aquellos años que tanta gente quisiera que estuvieran olvidados y enterrados. Creo que López Crespí ha hecho un trabajo meritorio sin pretensiones –lo advierte en el prólogo—de globalizar la lucha contra el franquismo y el capitalismo en los años sesenta y setenta. Pero creo que era importante dejar constancia escrita de la aportación de la izquierda revolucionaria al proceso de cambio de aquellos años. Algunos historiadores que no vivieron nuestras esperanzas, al fijarse demasiado en simples datos electorales descontextualizados, suelen olvidar este hecho. Hay también excesivo maniqueísmo y sectarismo en según qué "historias" del movimiento obrero. No fue un partido en exclusiva (Carrillo) quien llevó el peso de la lucha anticapitalista. Que yo recuerde el carrillismo jamás hizo gala de luchar contra el sistema de opresión capitalista. Su comité central (aquella hueste de vendidos del tipo Zaldívar, Tamames, Gallego –és último a sueldo e Moscú-, Curieles, etc) tenían como norma el ataque permanente a todo lo que sonara a revolución socialista. Todo el mundo recuerda que aquel partido no iba más allá de querer una simple democracia formal como la actual sin profundizar en otros temas (república o monarquía, autodeterminación de las nacionalidades, nacionalización de los medios de producción, ecología, construcción de una cultura de izquierdas, etc). Si en tal zona había unos militantes de dicho partido (M. López Crespí jamás critica a los militantes. La crítica va dirigida en todo momento a las cúpulas dirigentes) en otras zonas eren los hombres y mujeres de las JOC, el cristianismo de izquierdas, los trotskistas o maoístas, OEC o MC, libertarios o marxista-leninistas quienes llevaban el peso de la organización de las nacientes organizaciones obreras. Y, junto a dichos partidos políticos, numerosos independientes arrimaron el hombro para conseguir una sociedad desde luego muy diferente a la que nos han endosado los vividores del sistema. Ni que decir tiene que me he sentitdo emocionado al leer las páginas combativas de M. López Crespí. Compruebo de una manera fehaciente que los años no le han aburguesado, no le han convertido en un lacayo o un servil de los que mandan. L’Antifranquisme a Mallorca es pues "la otra historia". La historia tal como la entendían Marx o Lenin: un arma de intervención, jamás vacia erudición ajena al debate de la calle. Quiero expresar públicamente mis felicitaciones a mi antiguo compañero de militancia y animarle a seguir siempre por ese duro camino de compromiso con la verdad sin componendas ni claudicaciones. M. López Crespí, tanto en la calle junto a los manifestantes o en su despacho utilizando la pluma, ha sabido estar y está con los de bajo, los explotados.

Diario de Mallorca (30-IV-1994)

Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

 

Per Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Han anat passant els anys i ningú no s’havia atrevit a dir res. Pareixia que no hi havia responsables amb noms i cognoms de les traïdes a la lluita popular en temps de la transició. Semblava que ningú no volia recordar que fou carrillo i els carrillistes (PCE) amb aliança amb el PSOE, UCD i AP els que barraren el pas a la República, l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides per un estat opressor, el socialisme entès com a poder dels treballadors. M. López Crespí, sense ajuts oficials ni cap mena de subvencions, treballant d’una manera lliure com sempre ho ha fet s’ha atrevit a rompre el silenci de ferro que planava damunt aquests fets que han condicionat i condicionen el nostre present i futur. El llibre L’Antifranquisme a Mallorca del conegut autor pobler ens fa veure que s’ha de ser independent –i molt valent!—per dir les coses clares i sense embulls. La feina de M. López Crespí és cabdal per a conèixer el nostre passat més recent. Darrerament hi ha alguns estudiosos que d’una manera sectària i dogmàtica volen fer creure que els carrillistes ho feren tot a Mallorca per la llibertat. Això és una gran mentida. Ningú no nega el paper dels militants de base carrillistes en la lluita per la llibertat. Però sempre hem de recordar les mil traïdes d’unes direccions (el Comité Central o el Comité d’Illes del PCE) que en tot moment lluitaren per acabar amb l’herència del leninisme dins del moviment obrer, que rebutjaren la lluita per la República i l’autodeterminació, que en tot moment ajudaren a consolidar l’actual divisió sindical en acceptar des del mateix moment de la transició els antiobrers Pactes de la Moncloa –amb tot el que significaren d’atacs a les conquestes socials aconseguides pels treballadors de l’Estat--. Ens trobam doncs davant un llibre útil i necessari, jo diria imprescindible, per a conèixer de veritat qui va estar amb el poble i qui pactà amb la burgesia la situació actual tan desfavorable pels interessos dels treballadors. Només en Miquel ha tengut el valor de denunciar-ho en públic. Ja queden molt pocs intel·lectuals que vagin pel món amb la cara alta dient la veritat. Les meves felicitacions més sinceres per a l’autor de sa Pobla.

Última Hora (17-V-1994)