Per la independència i la república

La resistència antifranquista a Mallorca: Miquel López Crespí i l'OEC

Escrito por aurora 01-10-2006 en General. Comentarios (0)

Un míting per l’amnistia (1976)

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI

s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí: mil articles en defensa de la cultura catalana

Escrito por aurora 01-10-2006 en General. Comentarios (0)

L'experiència progressista de les Illes vista des del nacionalisme d'esquerra

 

 

Per Cecili Buele Ramis, Exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca i dirigent d’ERC

 

Gavines a terra, mal temps a la mar! Qui no té cap, que tengui cames!

 

Gran il× lusió

Els quatre anys -només quatre- que perdurà el primer govern progressista i nacionalista a les Illes Balears i Pitiüses donaren molt de si. Si més no, des del punt de vista creatiu de la mà del prolífic escriptor Miquel López Crespí, serviren per omplir planes i més planes de premsa i dels mitjans.

No se li pot aplicar, a ell, allò que se solia dir temps enrera en determinats ambients: a Ciutat, que hi estiga qui hi és nat. Tothom sap i coneix que en Miquel va nàixer a sa Pobla i que s'establí a Ciutat, on fixà el seu lloc de residència, i de treball intens, fa un grapat d'anys. Hi ha esdevengut un d'aquells ciutadans que s'estima el país. I ja se sap, l'amor al país no té preu; ni a la plaça en venen.

Tot això li ha permès seguir de prop, i compartir folgadament, la il× lusió prèvia a aquell procés electoral desplegat l'any 1999, i la conseqüent constitució a les illes del primer govern progressista i nacionalista.

La seva implantació havia estat vista i percebuda, per molta gent, com un fet històric.

Per primera vegada en la història, s'havia aconseguit arraconar una dreta conservadora que pràcticament, s'havia dedicat a exercir el poder damunt les illes durant les sis darreres dècades seguides.

L'escriptor, amb les nombroses aportacions fetes públiques, havia anat alimentant de mica en mica l'esperança en una nova manera de governar el país, i de representar-ne la ciutadania, a mida que s'avançava en aquell primer any del nou mandat.

La responsabilitat dels governants era molt gran. S'hi jugaven un nou futur per al país. Aleshores, les gavines -del PP- eren a terra. Senyal clar que s'havien desfermat a la Mar Mediterrània fortes onades de mal temps, per a les naus dretanes.

Esperança decebuda

Des dels inicis d'aquell nou govern, havia causat una certa estranyesa a l'escriptor el fet de comprovar com a possible que tot allò no esdevengués res més que una espècie de repartiment de cadiretes, poltrones, sous, càrrecs i recursos públics.

En Miquel sabia molt bé que l'enlluernament del poder era més antic que el pastar, molt més antic que l'anar a peu. La lluita pel poder d'uns sempre havia duit uns altres a donar empentes i colzades, per tal d'apoderar-se d'allò que no tenien i que volien obtenir, al preu que fos. Els cappares de les set formacions polítiques que integraven el Pacte de Progrés feien la impressió d'anar aferra-pilla estirar cabells. Se'ls veia massa aferrats a les anelles de la Sala. La imatge que donaven era llastimosa. Com si anassin de tres qui n'agafa dues, de bicocques.

Tot i que no li acabaven d'agradar aquells inicis, l'escriptor hi havia donat el seu suport explícit i havia encoratjat tothom a embrancar-s'hi. Sabia i volia tenir sempre present que no era cap assumpte que s'hagués de fer aviat, com aquell qui diu amb dos bulls són cuites. No.

Però aquell mal pressentiment inicial, de mica en mica se li havia anat confirmant. Fins i tot abans que hagués acabat de transcórrer el primer any d'aquell mandat. Així ja ho reflectien tots els seus escrits. Serà per allò que s'acostuma a dir que a la terra dels cecs, el tort és el rei.

El fet és que molt sovint, qui pensa i creu tenir tots els llums del món encesos, bé sia per la seva professió, bé sia pels seus estudis, bé sia per la seva posició social elevada, en realitat viu molt més a les fosques que ningú.

Mentre n'hi ha d'altres que, en canvi, sense un bagatge tan voluminós, hi veuen molt més clarament i nítida, i saben encertar-la a la primera.

En Miquel va ser d'aquests darrers. A mida que passava el temps, anava veient cada cop més clarament que el rumb que prenien els esdeveniments no ajudava a percebre ni difondre aquell nou tarannà en què s'havia somniat de bon principi.

Alguns canvis, produïts a les més altes esferes del poder governamental, explicitaven certes semblances amb antigues maneres d'exercir-lo temps enrera: a cop de ganivetada ideològica entre els mateixos companys de partit.

Per si no bastava un cas, se n'hi afegien d'altres.

Qui no vol brou, set escudelles, podia pensar i dir l'escriptor i observador acurat.

L'autor d'aquells treballs periodístics, que besllumava que "no era això, companys, no era això", es posà a parir idees i opinions, suggeriments i propostes. Fins al punt que qualcú l'arribà a considerar com una espècie d'advocat de causes ben perdudes.

Crítica profitosa

En Miquel, emperò, no afluixà gens ni mica, i es dedicà amb molt de coratge i gosadia a escriure i publicar articles d'opinió. Es llançà a fer una crítica, tan intensa com amistosa i constructiva, d'aquell Pacte de Progrés massa estufat. Al× ludia a aspectes que considerava que s'havien de retocar, als quals s'havia de parar més esment, d'una manera bastant més acurada.

La seva intenció no era afegir-hi llenya al foc, ni branques en el feix, cercant fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o tot un caramull de desgràcies i de mals. No. Però tampoc no volia fer com qui alaba aquell qui et dóna gust, i dóna gust a qui t'alaba.

Convençut que els seus escrits no eren retxes dins l'aigua, les hemeroteques s'anaren omplint d'aquelles opinions que va manifestar de mil i una maneres.

Provocà, amb això, que sorgissin dins certs àmbits progressistes no pocs comentaris malintencionats. Com a bon pobler, emperò, sabia fer molt més cas d'allò que diu la pagesia: a mal temps bona cara. I, amb la seva ja llarga experiència en l'ofici d'escriptor, mantenia sempre ben present que aucell vell és mal d'engabiar.

Indiferència cínica

La resposta o reacció, de la part dels governants qui eren al× ludits, solament es traduïa en indiferència gran i impertorbable.

Es veu que n'hi havia que ja l'havien calat, i veien de quin punt es calçava.

S'estimaven molt més, per això mateix, mantenir el posat de qui s'ha trasmudat en pedra viva, damunt la qual les paraules d'aquell escriptor crític semblava que no feien altra cosa que llenegar-hi infructuosament un dia i un altre dia, un pic i un altre pic.

Més d'un d'aquells devia morir-se de ganes de poder-li dir a la cara: no t'afiquis en romanços. Qualcun altre, fent exclamacions d'impaciència en veure reproduir-se aquells escrits tan molests o inoportuns, devia pensar: altre bony m'ha eixit avui.

Tot i amb això, l'escriptor prolífic i modest no volgué afluixar mai. Sabent i tenint sempre present que a ca magre tot són puces, insistia una vegada i una altra en els mateixos assumptes i les mateixes qüestions de sempre: les que tenien a veure amb el nacionalisme i l'ecologisme genuïnament d'esquerres.

El veia ben malament, entre les barres del socialisme obrer espanyol (tenyit conjunturalment d'autoctonisme epidèrmic) i el mallorquinisme caciquil dretà (dotat perennement de més que ben provades capacitats camaleòniques).

Considerava que s'havia de tenir la gosadia de trencar valentament amb aquell tipus de relació tan perniciosa. Per això, reclamava moltes més dosis d'atreviment, a l'hora de prendre decisions i mostrar a la ciutadania qui eren de bon de veres i qui volien ser com a governants, els que s'havien presentat com a nacionalistes, ecologistes i d'esquerres.

Creia que una forta il× lusió i unes ganes intenses d'aixecar i construir uns Països Catalans sobirans i solidaris, s'havien d'engolir, havien d'arraconar, havien de superar aquell vell i ranci projecte progressista que pretenia fer de els quatre illes un país sense cap frontera.

Considerava que el nacionalisme d'esquerres mai per mai no s'havia de conformar amb allò que anava succeint. Havia d'evitar, de totes totes, que se li pogués dir allò que s'acostuma a expressar irònicament quan la gent s'alegra estúpidament de les coses que li passen, en comptes de lamentar-se'n i reaccionar-hi valentament: alegria, tu, que el sostre es crema.

Victòria pronosticada

L'escriptor estava convençut que aquella manera d'actuar del PdP podia comportar-li molt males conseqüències, en un termini breu de temps. A la llarga i a la curta, s'estava possibilitant i afavorint el retorn del PP a l'esfera del poder.

Hom se'n reia d'aquelles apreciacions, fetes públiques a través dels mitjans de comunicació locals. Eren considerades fora de to per pessimistes; sense cap casta de fonament per irreals; absurdes per impossibles.

En veure aquella gent que, tot i estar en perill de sofrir una gran pèrdua, encara volien donar-se importància i bravejar, li entraven ganes d'escometre'ls amb allò que s'acostumava a dir en temps enrera: sí, sí, sí, alaba't ruc, que a vendre et duc.

S'havia avançat, en el temps i amb dades ben concretes, a l'anunci de la victòria aconseguida pel PP la jornada electoral del 25 de maig de l'any 2003. I no se li havia volgut donar gens ni mica de crèdit.

Molt poc cas s'havia fet d'aquelles cartes obertes que havia adreçat al president Antich o a les presidentes dels Consells. Ni de cap d'aquells escrits que reivindicaven la dignitat de l'esquerra, o que besllumaven el futur del pacte, o defensaven Mateu Morro i el nacionalisme d'esquerres, o criticaven amistosament els silencis del PSM i reclamaven del Pacte de Progrés unes polítiques diferents.

Derrota mal païda

Incrèduls, esmaperduts, sorpresos, bocabadats, inquiets, astorats, nerviosos, preocupats, irritats... aquella nit feresta electoral, compareixien davant l'opinió pública illenca alguns d'aquells que havien protagonitzat, durant quatre anys seguits, el que hauria d'haver estat l'experiència més valuosa en la història política d'aquest país.

En realitat, va ser qualque cosa més que una dolorosa experiència.

Esdevingué el més barroer dels experiments, que produí el més estrepitós dels fracassos en la història política illenca més recent.

Els cappares d'aquell mal experiment polític, d'un dia per l'altre, varen passar d'anar com un coet, com una bala, a haver d'anar cocpiu, sense forces ni delit, coix-coix, ara caic ara m'aixec.

Se'n varen haver d'anar amb les mans damunt el cap, cul batut i cara alegre, mal satisfets, sense haver obtingut allò que desitjaven i havent-ne sortit del tot perjudicats,

Tot havia acabat tan malament! Com el rosari de l'aurora.

No hi havia per a menys. Era per arrancar a córrer i arrabassar-se els cabells. S'hi feia comprensible que manifestassin gran irritació o disgust. I que fins i tot, en alguns casos, sorgís una molt cruel desesperança. Derrotes con aquella eren molt males de pair.

Ni el temps transcorregut fins ara, els ha fet veure clarament que aigo se n'ho ha duit. N'hi ha que encara no se'n poden avenir ni s'ho acaben de creure. Però els fets són els fets. I el cert és que a bóta buidada no hi ha què punyir. On no n'hi ha que no n'hi cerquin.

Si ens trobàssim en una altra època, i en un altre indret del món, hom podria escampar als vuit vents del món que el mal que han fet al país, com el bé que li han deixat de fer, clamen venjança al cel!

Tractant-se de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses, del conjunt dels Països Catalans, podem mantenir, tot i amb això, que el futur és a les nostres mans. A les mans de la gent que, fort i no et moguis, continua remant contra corrent, volent i impulsant la creació d'una societat d'esquerres, republicana, nacionalment catalana.

I l'altra gent, que? Millor oblidar-se'n.

O, si voleu, fet tot quant sigui possible per fer-la desaparèixer definitivament, d'una vegada per totes, de l'escena política i institucional illenca.

És la veu i la visió més crítica del Pacte de Progrés. Es tracta d'una gent que no es mereix continuar-n'hi la presència. No hi sabé ocupar el seu lloc, amb un mínim de seny i dignitat, quan se li ho reclamava. Se li ha de dir ben fort i clar allò que deien els antics: qui no té cap, que tengui cames. Com més aviat millor, els convé, a tots, prendre portal i cedir el pas a una altra gent més valenta i responsable.

Ho assenyala, i ho ha sabut dir molt bé, qui ha escrit aquest llibre.